Ja fa anys, crec que divuit, un dia van entrar a l’òptica una família de l’Espluga de Francolí, anaven amb la seva filla Meritxell de sis anys. Venien de l’oftalmòleg i els havien dit que la seva filla necessitava portar ulleres perquè tenia miopia. Els següents anys li vam portar els controls necessaris per fer un seguiment de l’evolució de la miopia des de La Creu Blanca.
La Meritxell tenia una miopia evolutiva que augmentava força i de manera continuada, sempre buscàvem que tingués la millor visió possible, no obstant això, no va poder gaudir mai d’una visió al 100%.
Tant ella com els seus pares sempre van seguir els nostres consells, amb menys de vuit anys va aprendre a posar-se i treure’s les lentilles ella mateixa i a portar-les per a tot. Uns anys després va començar a perdre visió de manera estranya, li vam fer teràpia visual per intentar millorar l’agudesa visual estimulant la visió central, però no vam obtenir els resultats esperats, aquest fet ens va portar a detectar que hi havia algun altre problema a part de la miopia.
Per la situació en la qual ens trobàvem vam recomanar als pares que la portessin a un oftalmòleg especialista en retina. Així ho van fer, però no va ser fàcil detectar el que estava passant. Finalment li van fer el diagnòstic, la Meritxell tenia una malaltia degenerativa
a les retines, una d’aquestes poc freqüents i que la conduirien a una pèrdua total de la visió.
Va ser un cop molt dur per tota la família, i haig de dir que salvant les distàncies, per a nosaltres també.
Tinc la impressió que ella va ser la primera a acceptar el que li passava, tal com ella diu ara: ja no la “marejarien” més amb proves i visites mèdiques.
Amb el pas dels anys vam distanciar-nos i vam deixar de saber com li anaven les coses, fins que van tornar a l’òptica els seus pares, aquesta vegada a fer-se les ulleres per ells. Ens vam interessar per la Meritxell i vam poder saber que és una atleta i que això l’ha ajudat molt a superar i adaptar-se a la manca de visió. Vaig pensar que aquest cop podríem dir aquella dita: “no hi ha mal que per bé no vinguí”.
Fa pocs dies, per les xarxes socials vaig veure una publicació de Visport, La Creu Blanca era un dels èxits esportius aconseguits per la Meritxell, em va fer molt contenta i li vaig donar un “m’agrada”. L’endemà la Meritxell es va posar en contacte amb mi pel Messenger, va començar la conversa: “No sé si et recordaràs de mi…” . Com?, i tant que sí! De fet et recordo sovint, he pensat en tu en més d’una ocasió!
Em va dir que agraeix el suport que se li dóna des de Visport – La Creu Blanca i que ella també em recorda . La conversa no va durar molt perquè era de nit i tard, però vam coincidir que ens havíem de retrobar.
Dolors Bonet Berengué
Optometrista de La Creu Blanca